Una vegada hi havia un nen que va perdre el boto del coll de la camisa.
El boto, quan es va veure sol, sense nen, es va posar a plorar. Les llàgrimes li queien pels quatre foradets del mig i eren, ai senyor!, llagrimetes petitíssimes i dolces.
Plora que plora, el botó va deixar una taqueta humida damunt les tovalles de la taula del menjador.
Un jove barbut, que no s’havia adonat de res del que passava, va espolsar les tovalles i el botó va caure a terra i va fer un’’clec!’’ silenciós.
Joel
dijous, 10 de juny del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada